L’activitat corsària a Dénia i la lluita antimusulmana

La vila de Dénia i amb aquesta una gran part de les poblacions costaneres de cert relleu de tota la Marina, foren un centre d’activitat corsària antimusulmana d’un significatiu dinamisme. Generalment, s’ha contemplat el problema de la pirateria en relació amb el litoral valencià des d’uns punts de mira passius. En virtut d’açò susdit, les costeres del País Valencià es veien subjectes a les periòdiques incursions dels moros que assetjaven a les poblacions marineres dintre d’una inèrcia unívoca. Nogensmenys, aquesta idea és per complet equivocada, ja que la reciprocitat d’aquests tipus d’agressions fou constant i continuada durant molt segles. En realitat, formava part d’una dialèctica avial que unia a les gents del Mare Nostrum amb una fórmula d’obtenir excedents econòmics en la mar mitjançant la violència.

Dénia havia ostentat un prestigi extraordinari com a por base per a operacions pirates des de temps antics. Ja en época de la taifa de Dénia, els marins de la població s’ensenyorejaren d’una bona part de la Mediterrània occidental. Quan s’enceta una nova fase en la història de la Marina, amb la conquesta cristiana, quedarà reforçada aqueixa trajectòria, avuí quasi oblidada però que cal recuperar per a la memòria històrica. En aquest sentit, potser, s’haja abusat en excés de l’atribució de la iniciativa corsària a la ciutat de València, dins dels territoris valencians. Evidentment, el pes específic de la capital la convertirà en la primera i més important entitat dedicada a la defensa marítima i armament de naus en cors, però aquest fet objectiu mai dugué aparellat un caràcter d’altres localitats marineres. Així doncs, la Marina en general i Dénia en concret, ocuparen el seu lloc en el llistat de les poblacions esguitades per aquests temes. Possiblement, s’hi trobaren a gran distància de la ciutat de València però també molt lluny de llurs immediates seguidores. Per tant, subratllar aquest factor ens sembla tan essencial com el propi de la supervivència al llarg del temps dels aparells corsaris.

Quant a les diferències entre Dénia i València foren molt àmplies en tots els sentits. Ni per demografia, activitat econòmica no conformació del teixit social eren comparables. Així, si existeixen aqueixes sòlides distàncies és lògic pensar que tampoc en la filosofia i en la forma dels aparells pirates deuen cercar-se coincidències substancials. De faiçò que , si a la capital s’efectuaren armaments de vaixells mitjans i grans, subvencionats per la pròpia ciutat o pels armadors privats: mercaders, nobles o gents provinents de Barcelona o Mallorca, quan no estrangers, a Dénia les coses anaven per altres camins.

Subjectes a uns usos seculars i diferenciats de les grans urbs catalano-aragoneses, que representen una realitat no massa coneguda i que conjuren el mite del subjecte pacient, a mercè de la pirateria islàmica, els aparells corsaris de Dénia poden ésser exhumats gràcies a una interesant font com son els Llibres d’armaments. Gràcies a aquesta font, som capaços de dibuixar si no detalladament les característiques de la societat marinera de Dénia en relació amb les accions pirates, si els grans trets que la governaven. En aquest sentit, la dècada 1410-1420 és el moment més vital probablement del desenvolupament dels armaments corsaris a Dénia durant el segle XV. Puix que des de la meitat dels anys trenta es limitaren significativament les possibilitats legals d’escometre aquest tipus d’empreses. Aquest fet es deixarà notar en els Llibres d’armaments, per la qual cosa hem de suposar que serà durant l’etapa 1410-1420 el període clau que millor defineix l’activitat pirata a Dénia, quan la reglamentació que anava a mediatitzar aquesta mena d’accions, en un futur molt proper, encara no havia actuat amb la suficient eficàcia per arranar aquestes iniciatives.

Altrament, els aparells duts a terme a la vila de Dénia es caracteritzaren per fer-se en base a embarcacions mitjanes, amb uns costs reduïts, però també amb una capacitat d’aconseguir botins directaments proporcional a les seues possibilitats. Aquests vaixells, fustes de rems anomenats barques, llenys i baleners –tretze en la dècada, es a dir, a més d’un per any- estigueren governats, patrocinats i en una rellevant part avalats per marins de Dénia o habitants d’aquesta població. D’un estudi detallat de cada cas es pot entreveure l’existència d’un grup més o menys ampli d’individus, que no exerciran específicament una funció concreta: patró, fiancer, escrivà del vaixell, mariner, però que intervindrà amb freqüència en els armaments. Per consegüent, les característiques enunciades permeten aventurara una tipologia ben definida de la naturalesa i circumstàncies de la guerra de cors a Dénia. Malgrat tot, encara que devia existir un reduit cercle d’interessos comuns en la navegació pirata que fomentarà la col.laboració entre les persones, amb l’intercanvi de diverses funcions, mai s’arribararà a la constitució d’una veritable societat corsària amb ànim econòmic. Raons per a aquest fet les n’hi hagueren i de cert pes. Entre les quals cal destacar-ne una que nosaltres pensem que fou fonamental, i és que la mútua col.laboració, la solidaritat veïnal o d’amistat mai obligava a res més que a allò que la pròpia voluntat de les parts volgués. Ni cal dir que la constitució implicava compromisos mes seriosos, difícils de complir amb embarcacions més o menys mitjanes i botins, la gran majoria de les vegades, reduïts. Per tant, els marins de Dénia es trobaren molt prop de la formació de societat corsàries, encara que mai arribaren a constituir-les tot quedan en una actitud probablement arcaïtzant, que no anacrònica, que els permeté proseguir amb la realització d’aparells, amb pocs mitjans, sense comprometre’s en arriscades operacions, més costoses i incertes, dún futur més que dubtós.

En efecte, como reconeixerà Braudel, molts dels armaments que s’emprengueren a les riberes de la Mediterrània foren en precari, d’acord amb una tradició molt antiga i amb motiu de cercar un petit botí que servís de complement a l’economia familiar o d’un grup reduit de families. Així doncs, aqueixa naturalesa simple de corsarisme a Dénia serví per assegurar la seua pervivència en condicions força dures i sota circumstàncies extremes. Ara bé, en aquest context, hi havia una altra realitat que venia donada per les actuacions de l’administració de la Batlia General, responsable de les qüestions marítimes a tots els territoris del regne i que fou un instrument administratiu fiscalitzador que coartarà moltes vegades les iniciatives corsàries. En conseqüència, dins aquesta tònica les limitacions que poc a poc s’imposaran al llarg del temps, tan sols serviran per a retallar encara més aquests tipus d’activitat sense que es produïra un millorament significatiu de les condicions o resultats dels aparells tolerats. Totes aquestes coses, desencadenaran el decaïment dels armaments pirates legals en ciutats com València i el declivi d’una fórmula de defensa marítima essencial per al litoral valencià. Llavors, ja en ple segle XVI les comunitats petites, amb una sòlida tradició en aquesta matèria com Dénia seran les úniques en les quals subsitirà el corsarisme antimusulmà, dintre o fora de la legalitat.

Bibliografía:

Les aportacions de les petites societats marítimes a la lluita antibarbaresca en el segle XV: L’activitat corsària a Dénia , 1410-1420.

Autores: Rafael Cariñena i Balaguer; Andrés Díaz Borrás.

C.S.I.C. Barcelona.

1 comentario:

  1. Estaremos del 2012... al 2023 expuestos a ver la piratería... ¿ de tierra ? como estamos viendo, ( con tesoros escondidos ) ; y otros... que se paga ¡ por verlos !. Gracias.

    ResponderEliminar